El diari lila, com la simbologia del color, tracta del feminisme, des els seus orígens fins la realitat actual. De com afecta a la vida quotidiana.
13 comentaris:
mirantalcel
ha dit...
Hola! M’agraden els comentaris de la Carlota, perquè al principi pensa que tot està igualtat en home i dona, pero a poc a poc s’en adona que això nomes passa a les lleis. I no en la vida quotidiana. Per exemple quan es troba a la Laura al supermercat, i va a comprar ella en comptes del seu germà, perquè li han dit que a ella se li dóna més bé. Crec que això, no és just, les coses s’aprenen si es fan. Què en penseu?
Felicitats mirantel cel, peruè és ben veritat això que comentes. Una cosa és la teoria, on a molts països ja hi ha igualtat entre homes i dones, i una altra és la pràctica.
Aix, jo sempre m'he preguntat per què jo no vaig tenir moto i el meu germà (nen) petit sí... Algú pot aportar una explicació raonable? I parar la taula? I fer el llit?... Bufff... igualtat teòrica encara, perquè a la pràctica, crec que a les famílies encara s'usen models molt masculins. Espero que nosaltres ho podrem canviar!
Tinc un dubte. Qui es la Matilde? Jo tampoc enetnc el que diu la carlota. exemple: si el meu cognom fos Font, a roses em diria: Font Gonzalez, en canvi si estigues a Vancouver, com hi soc, en diria: Taylor Font, per exemple?
Realment, això de la mort és difícil. De vegades he pensat que seria molt millor que els humans tinguessim un temps de vida exacte, no sé, saber que tots viurem 75 cinc anys i tots morirem als 75 anys... no et sembla que seria més fàcil?
Uf Mirantelcel, així de fàcil? La veritat és que un cop vaig haver escrit la pregunta a mi se'm va complicar molt buscar la resposta. Ens cuidaríem igual si sabessim que no morirem? Tindríem la mateixa il.lusió per viure els últims anys? No sé, no sé.
Si, es veritat, tothom es ciudaria diferent, uns viurien molt perocupant-se d'ells mateixos o de la gent del seu voltant, altres disfrutarien el maxim, la veritat es que tothom podria viure per sempre o morir a una certa edat, i aquestes opcions, no les podem triar, perque no tenim una opcio, tenim una vida, que no sabem com acabara
Bon dia. M'agrada el que has dit Mirantelcel: tenim una opció, tenim una vida, que no sabem com acabarà. Això ens dóna capacitat de decisió i poder sobre la nostra vida.
Sé que la teva pregunta no és diegeix a mí però m'agradría respondre-la. Jo penso qe no.. viure eternament? Perquè.. veure coses desagradables que no podras oblidar.. prhibir aportar coses noves a la humanitat. Estaí bé si veure com cambia el món d'aquí mil anys o 300 que sé jo. Pero penso que si vius cent anys, potser una miqueta més i ja has fet totes les coses importants de la teva vida ja perquè vols avorrirte eternemanet..
13 comentaris:
Hola! M’agraden els comentaris de la Carlota, perquè al principi pensa que tot està igualtat en home i dona, pero a poc a poc s’en adona que això nomes passa a les lleis. I no en la vida quotidiana.
Per exemple quan es troba a la Laura al supermercat, i va a comprar ella en comptes del seu germà, perquè li han dit que a ella se li dóna més bé.
Crec que això, no és just, les coses s’aprenen si es fan.
Què en penseu?
Felicitats mirantel cel, peruè és ben veritat això que comentes. Una cosa és la teoria, on a molts països ja hi ha igualtat entre homes i dones, i una altra és la pràctica.
Aix, jo sempre m'he preguntat per què jo no vaig tenir moto i el meu germà (nen) petit sí...
Algú pot aportar una explicació raonable?
I parar la taula? I fer el llit?...
Bufff... igualtat teòrica encara, perquè a la pràctica, crec que a les famílies encara s'usen models molt masculins.
Espero que nosaltres ho podrem canviar!
Tinc un dubte. Qui es la Matilde?
Jo tampoc enetnc el que diu la carlota.
exemple: si el meu cognom fos Font, a roses em diria: Font Gonzalez, en canvi si estigues a Vancouver, com hi soc, en diria: Taylor Font, per exemple?
Bon dia mirant el cel. Ara mateix intento repassar el llibre i contestar-te.
Un petó
Oi! La plaf s'ha mort, si jo fos la carlota o en marc, no sabria pas com dir-li a la lola!! quina noticia!
Realment, això de la mort és difícil. De vegades he pensat que seria molt millor que els humans tinguessim un temps de vida exacte, no sé, saber que tots viurem 75 cinc anys i tots morirem als 75 anys... no et sembla que seria més fàcil?
Si, la veritat es que seria molt mes facil, perque sabriem el temps que ens falta i segurament disfrutariem molt mes.
Uf Mirantelcel, així de fàcil? La veritat és que un cop vaig haver escrit la pregunta a mi se'm va complicar molt buscar la resposta.
Ens cuidaríem igual si sabessim que no morirem? Tindríem la mateixa il.lusió per viure els últims anys? No sé, no sé.
Si, es veritat, tothom es ciudaria diferent, uns viurien molt perocupant-se d'ells mateixos o de la gent del seu voltant, altres disfrutarien el maxim, la veritat es que tothom podria viure per sempre o morir a una certa edat, i aquestes opcions, no les podem triar, perque no tenim una opcio, tenim una vida, que no sabem com acabara
Bon dia.
M'agrada el que has dit Mirantelcel: tenim una opció, tenim una vida, que no sabem com acabarà.
Això ens dóna capacitat de decisió i poder sobre la nostra vida.
Per cert anastasia, creus que si la nostra vida fos infinita, la disfrutariem mes o menys?
Sé que la teva pregunta no és diegeix a mí però m'agradría respondre-la.
Jo penso qe no.. viure eternament?
Perquè.. veure coses desagradables que no podras oblidar.. prhibir aportar coses noves a la humanitat.
Estaí bé si veure com cambia el món d'aquí mil anys o 300 que sé jo.
Pero penso que si vius cent anys, potser una miqueta més i ja has fet totes les coses importants de la teva vida ja perquè vols avorrirte eternemanet..
Publica un comentari a l'entrada